Punt verd per La Vanguardia

Cínica i hipòcrita. Així és com descriu La Vanguardia d'avui a l'Administració Obama. Dos terços d'Internacional per donar una clatellada més que merescuda, massa tímida pel meu gust, a la política exterior d'EUA.

Obren la secció d'Internacional amb el titular “¿Y los derechos humanos?” i subtitulen “China evidencia que la diplomacia de Obama prima la “realpolitik”". Aprofiten la reunió a Washington entre alts funcionaris nord-americans i xinesos que reobria el diàleg sobre els drets humans, per qüestionar l'actuació de l'Administració Obama a l'exterior. Plasmen la contradicció de la típica frase feta “a Dios rogando y con el mazo dando”. Deixen anar, entre altres: “Obama reconoce al gigante asiático como la potencia emergente con la que Washington no tiene ningún interés en enfrentarse. Al mismo tiempo, Estados Unidos hace bandera de la democracia y los derechos humanos.”; o “Al inicio del mandato de Obama[...] Hillary Clinton ya dijo que los derechos humanos no debían interponerse en el diálogo sobre cuestiones económicas y de seguridad.”.

A més, ho complementen amb altres exemples d'aquesta doble moral: “Pero lo cierto es que China no es el único país que ha reprochado a la Administración Obama su política realista, más basada en intereses que en valores. En Sudán, pese que el presidente Omar al Bashir está acusado de crímenes de guerra, la Casa Blanca ha decidido tratar directamente con el Gobierno.”.

Tot bastant contundent pel que estava acostumada a veure en aquest diari.

A la pàgina següent trobem una entrevista a Andrew Nathan, sinòleg nord-americà, que titulen amb una frase seva: “China no apoya a ningún sistema de valores”. I dins de l'entrevista es llegeixen preguntes com “China es la fábrica de EE.UU. y Hillary Clinton afirma que no hay relación más importante que con Pekín.”

Finalment, la secció d'Internacional es tanca amb una crítica -o més aviat publicitat- de Xavier Batalla sobre un llibre, The Godfather doctrine, que han escrit dos experts en relacions internacionals nord-americanes, John C. Hulsman i A.Wess Mitchell. Una paràbola sobre la política exterior d'EUA, que barregen amb els entramats d'El Padrino per formular la pregunta: “¿A qué hijo de Vito Corleone, que sufrió su 11 de septiembre a manos de El turco, debería hacer caso Obama?”.

Perquè després es justifiqui el bloqueig a Cuba o s'alabin les bones relacions entre Obama i Karzai, un corrupte titella que ells mateixos han pujat al poder...