Carrer Perill

Ver mapa más grande

El carrer del Perill és un microcosmos.

Millor dit, a Gràcia, existeix un microcosmos que queda delimitat per quatre carrers: Perill, Lluís Vives, Abdó Terrades i Venus. Una advertència, un filòsof humanista, un escriptor i polític republicà i la deesa de la bellesa i l'amor...

I tot queda just sota el carrer de la Llibertat, però representa el contrari d’aquest substantiu. Façana rere façana, es repeteixen les finestres tapades amb reixes –com a les presons però amb diferents dissenys- i qui hi treu el nas deu trobar el carrer convertit en un trencaclosques de requadres. Un escut antirobatoris que converteix les “víctimes” en presoners. A més, les entrades enjardinades d’algunes cases estan cobertes amb murs sobtadament alts per ser Gràcia i hi ha un parc emmarcat dins d’un reixat, amb la porta tancada amb cadena i candau. La clau la té el personal d’una escola per nens amb discapacitats psíquiques que hi ha allà a prop i només obren el parc perquè els nens hi juguin una estona. Curiós triar un lloc així, en el rectangle que forma el carrer i l’esquena de dos edificis, amb pocs arbres i alguns bancs de ciment, amb pintades tipu “hos quiero” o “rezibe”, per fer que els nens discapacitats es diverteixin.

Una part de Gràcia que en teoria era la zona dels gitanos, però on no se’n veu ni un. Potser antic reducte de delinqüència?

Descoberta que demostra com generalitzar i estereotipar és sinònim d’oblidar i fer invisible. Perquè Gràcia no és el barri dels bohemis i perroflautes amb Mac. Gràcia és molts barris en un, encara que alguns siguin més vistosos que d’altres.

Per tant, les generalitzacions no convenen. Però quan es tracta de periodisme aquest concepte es converteix en una paradoxa: el periodisme ha de generalitzar per poder abarcar més temes o col·lectius, però a la vegada és l’antídot contra les generalitzacions perquè informa sobre realitats diferents, matisa situacions.

Com es pot fer servir la generalització i lluitar contra ella a la vegada?