Carrer Perill

Ver mapa más grande

El carrer del Perill és un microcosmos.

Millor dit, a Gràcia, existeix un microcosmos que queda delimitat per quatre carrers: Perill, Lluís Vives, Abdó Terrades i Venus. Una advertència, un filòsof humanista, un escriptor i polític republicà i la deesa de la bellesa i l'amor...

I tot queda just sota el carrer de la Llibertat, però representa el contrari d’aquest substantiu. Façana rere façana, es repeteixen les finestres tapades amb reixes –com a les presons però amb diferents dissenys- i qui hi treu el nas deu trobar el carrer convertit en un trencaclosques de requadres. Un escut antirobatoris que converteix les “víctimes” en presoners. A més, les entrades enjardinades d’algunes cases estan cobertes amb murs sobtadament alts per ser Gràcia i hi ha un parc emmarcat dins d’un reixat, amb la porta tancada amb cadena i candau. La clau la té el personal d’una escola per nens amb discapacitats psíquiques que hi ha allà a prop i només obren el parc perquè els nens hi juguin una estona. Curiós triar un lloc així, en el rectangle que forma el carrer i l’esquena de dos edificis, amb pocs arbres i alguns bancs de ciment, amb pintades tipu “hos quiero” o “rezibe”, per fer que els nens discapacitats es diverteixin.

Una part de Gràcia que en teoria era la zona dels gitanos, però on no se’n veu ni un. Potser antic reducte de delinqüència?

Descoberta que demostra com generalitzar i estereotipar és sinònim d’oblidar i fer invisible. Perquè Gràcia no és el barri dels bohemis i perroflautes amb Mac. Gràcia és molts barris en un, encara que alguns siguin més vistosos que d’altres.

Per tant, les generalitzacions no convenen. Però quan es tracta de periodisme aquest concepte es converteix en una paradoxa: el periodisme ha de generalitzar per poder abarcar més temes o col·lectius, però a la vegada és l’antídot contra les generalitzacions perquè informa sobre realitats diferents, matisa situacions.

Com es pot fer servir la generalització i lluitar contra ella a la vegada?

Palomas blancas en Cuba

En la grande de Las Antillas, ayer domingo volaban miles de palomas cargadas de “¿democracia?”: transportaban el voto para las elecciones municipales del domingo 25 de abril.

Y puede que a alguna de ellas el recorrido le fuera familiar. Tal vez ya lo había hecho cinco años atrás. Quizás si nos lo pudiera explicar contaría algo acerca de 1975, cuado se crearon los órganos del Poder Popular. Unos órganos que desde la base hasta la cúspide se ordenan así: las Asambleas Municipales, las Asambleas Provinciales, la Asamblea Nacional del Poder Popular, el Consejo de Estado y el Consejo de Ministros. Unos órganos que pueden estar compuestos por cualquier ciudadano con, como mínimo, 16 años cumplidos, aunque no sea militante del Partido Comunista (raros casos). Unas elecciones en las que no hay campaña electoral porque se considera una publicidad tergiversadora y predominan las reuniones en las que los candidatos explican sus líneas de acción y dónde cada uno presenta su currículum. Qué pena que todo eso sirva de bien poco.

Bien, ¿y por qué en vez de eso leo (en El Mundo) “Nuevo acoso a las “damas de blanco” en La Habana” –y en la noticia sólo dedican tres líneas cutres (de 10 o más) a las elecciones- o “Fidel vota a distància als comicis municipals” –en un rinconcillo de una página del Avui- como si eso fuera lo principal de la jornada? Bueno y cuando se dignan a dedicarle aunque sea un pequeño espacio a la noticia, porque hay algunos periódicos que ni eso. Elecciones invisibles.

Y cuidado que La Razón en su edición digital, si buscas bien, dedica un titular, pequeño claro, un segundo plato del apartado de “Internacional”, “Iberoamérica”, que dice: “La Habana parodia una jornada electoral municipal”.

Ah, y se me olvidaba, en el Telenotícies de TV3 de hoy al mediodía sí que hablaban de las elecciones. Aunque se acercaba más bien a una versión televisada de alguno de los blogs como los de Yoani Sánchez y derivados tipo #OZT.

Por otro lado, las informaciones oficiales son escasas también, pomposas pero vacías, fantasmas.

¿Dónde está la información entonces? ¿O quizás tendría que conformarme y elegir o bien lo que entra por mi oreja izquierda o bien lo que entra por la derecha?

Xifres

Avui: "265.000 vots en la tercera onada de consultes sobre la independència"

“la participació ha estat del 20,2% aquest 25 d'abril i destaquen que la dada és positiva si es té en compte”

Público: "Las consultas independentistas terminan con un 20% de participación"

“del 20%, un porcentaje, prácticamente igual que en la anterior oleada (21%), que, aunque no es elevado, sí que ha sido valorado por los portavoces de las entidades convocantes.”

ABC: Escasa participación en las consultas soberanistas

Estan clars els graus de subjectivitat i les dosis interpretatives que cada periodista ha fet servir en les respectives informacions. Potser el menys subjectiu dels tres és el titular del Público.

Aleshores sorgeix la qüestió de fins a quin punt és informativa l’objectivitat.  Llegint aquest titular del Público, una persona que no sap res sobre les consultes, ni sobre la població de Catalunya que ha acudit a les urnes, ni sobre el context d’aquesta votació, què pot entendre d’una xifra tant freda? 

Xifres. Es fan servir tants cops al periodisme i en realitat són tan inútils. En guerres o terrorisme per exemple. Com diu Kapuscinski a Cristo con un fusil al hombro: “[...]pero la intensidad de los ataques se ve limitada por la política: matar a los suficientes para que a los demás se les quede bien grabado en la memoria, pero no a demasiados, no vaya a ser que en el mundo se levanten voces de condena. 

No se sabe muy bien dónde está el límite de las víctimas que el mundo puede digerir.”

En el fons només es tracta d’una altra arma més de persuasió massiva.

El farcell

“Si los rebeldes pudieran triunfar, descubrirían que se han destruido a sí mismos.”

Aquest és el farcell de les notícies de portada d’El Mundo del 21 d’abril. És la frase de la capçalera del diari d’aquell dia.
Per veure-ho més clar només cal llegir el titular principal: “La Generalitat alienta el “no pasarán” contra el Supremo y el Constitucional”.


1: “no pasarán”: el famós crit de Dolores Ibárruri –dirigent del Partit Comunista d’Espanya- quan sitiaven Madrid, al 1936, les tropes de Franco.
És cert, també va aparèixer en alguna estrofa que la Marina Rossell va cantar dimarts 20 d’abril a l’acte organitzat per la Generalitat per denunciar el judici contra Baltasar Garzón.
Però, per què ho fan servir al titular? Per què destacar-ho d’aquesta manera? Només obrir el diari, a l’editorial, hi ha la resposta. En aquest text -sota el títol de La Generalitat estimula vientos antidemocráticos- és fàcil trobar paraules com “guerracivilista”, “manipulación” o “discurso antisistema” per adjectivar la convocatòria de la Generalitat a la UB.


2: Al titular s’enllaça deliberadament Suprem i Constitucional, com si tot fós un mateix tema. En realitat, s’estan unint dues notícies diferents: l’acte a la UB i una reunió entre Montilla i Mas on es va pactar la proposta de renovació del Tribunal Constitucional que es presentará al Parlament. 
Quina ètica porta a confondre així al lector?


3: No es tracta llavors d’un titular d’opinió, més que no pas informatiu? I si és així, és lícit que estigui en portada, completament fora de la secció d’opnió? O potser és honest, ja que mostra la ideologia del diari sense embuts?


4: Llavors passem al segon titular, esperant canviar de tema, però no. Un altre cop Garzón: “Cepsa admite que abonó 100000 $ al centro que pagó el sueldo a Garzón".
Un tema es manté present en el debat popular sempre que les notícies sobre ell es repeteixin. Com a conseqüència, es crea un determinat clima d’opinió.
Per altre banda, un motiu més perquè hi aparegui en portada potser és que en el moment del suposat delicte de suborn i prevaricació, Cepsa estava controlada pel Banc Santander. Una entitat bancària que aporta grans quantitats de diners a El País, diari poc amic d'El Mundo.

Noms i titulars

Las aerolíneas prohiben a Díaz Ferrán vender más billetes (El País)

Las compañías aéreas retiran a Marsans la licencia para vender billetes (El Mundo)

Las aerolíneas prohiben a Viajes Marsans seguir vendiendo billetes (ABC)

Marsans pierde la licencia para vender billetes de avión (Público)

A La Vanguardia, l’Avui i La Razón no és notícia de portada.

Per quin motiu només un de tots els grans diaris que hi ha a Espanya inclou en el titular el nom del president de la CEOE? Pensem:

1: Els altres diaris consideren que és més conegut per la majoria Marsans que Díaz Ferran i, per tant, crida mes l’atenció aquest nom al titular.

Podria ser, aquesta gran companyia del sector turístic ha sortit anunciada per tot arreu en els cent anys que porta d’història. En canvi, Gerardo Díaz Ferran només és el president de la Confederació Espanyola d’Organitzacions Empresarials (CEOE) i ha aparegut darrerament unes quantes desenes de vegades a la televisió, ràdio i diaris per la fallida d’Air Comet -precisament l’aerolínia del Grup Marsans- i per les burrades que ha dit al respecte.

2: Díaz Ferran és copropietari del Grup Marsans i llavors, per ser justos, s’hauria de citar també Gonzalo Pascual.

3:No convé desacreditar encara més Díaz Ferran, president de la patronal CEOE, petit organisme compost per un milió d’empreses públiques i privades de tots els sectors d’activitat. A un elefant no li deu ser molt difícil pressionar.

4: Marsans posa sovint publicitat a El País i això, en època de vaques flaques, no és cap broma.

Anant més enllà, per què en tots els titulars –menys al de Público- el subjecte de l’oració són “las aerolínias”? I per què la paraula “prohiben” sol estar -intencionadament?- prop d’ “aerolínias”?

Aquesta combinació no li dóna un paper immerescudament passiu a Marsans, com si fós la víctima indefensa de les aerolínies que l’acusen? Quan en realitat és el Grup, ell solet, el culpable de la seva insolvència financera.

 Aleshores, el joc de paraules quin lloc ocupa dins de l'ètica periodística?